- 93 270 10 17
- [email protected]
- Bisbe 5, 08002, Barcelona
Des del segle XIV, l’organització territorial de la diòcesi es va mantenir amb pocs canvis fins el 15 de juny de 2004, moment en què el papa Joan Pau II desmembra en tres l’antiga diòcesi de Barcelona, creant els bisbats de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.
A partir del segle XI, la parròquia esdevingué una institució de vital importància, tant des del punt de vista social, com de l’administració eclesiàstica. Com a unitat geogràfica de referència, és a la base de la xarxa municipal actual. L’església és un espai compartit pels seus habitants i utilitzat per a activitats molt diverses. Gràcies a l’espai de sagrera, un terreny sagrat i inviolable de trenta passes que envoltava les esglésies consagrades, es van formar molts dels nuclis de població que ara coneixem.
Al final de l’alta edat mitjana les parròquies del bisbat de Barcelona eren unes 100, i al segle XIV ja n’eren 169. A la ciutat de Barcelona van existir set parròquies entre els segles XIV i XIX: Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Sant Cugat del Rec, Sant Miquel, Sant Jaume, Sant Pere de les Puel·les i Sants Just i Pastor. Aquesta última és, probablement, la parròquia més antiga de la ciutat. L’any 1822, amb el “Pla de noves parròquies” de la ciutat, se’n crearen vuit de noves, i al final del segle XIX ja n’hi havia 24 a la ciutat.
L’any 1800, la muntanya de Montserrat amb el seu monestir i les parròquies de Marganell i de Monistrol de Montserrat passaren de la jurisdicció del bisbat de Vic a la de Barcelona.
Després de la Guerra Civil, durant el pontificat del Dr. Modrego Casaus (1942-1967), s’erigiren 83 noves parròquies a l’arquebisbat de Barcelona.
I l’any 1953, com a conseqüència del Concordat entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, amb efecte des de 1957, les parròquies de Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Montmany, el Figaró, Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt s’integraren en el bisbat de Vic; i, en virtut del mateix concordat, tot l’arxiprestat del Vendrell passà a Tarragona i la parròquia d’Arenys de Mar, que pertanyia a la diòcesi de Girona, s’integrà a la de Barcelona. Aquest darrer canvi fou retrocedit el 1975 durant el pontificat del cardenal Jubany en la seu barcelonina, quan Arenys de Mar tornà a la diòcesi de Girona.
Al segle XIV, per motius d’administració, es creen els deganats del Vallès (que comprenia una mica més que l’actual Vallès Oriental) i del Penedès (Garraf, Baix Penedès, la major part de l’Alt Penedès i algunes parròquies de l’Alt Camp), i pocs anys després el de Piera (amb parròquies de les comarques d’Anoia, l’Alt Penedès i el Baix Llobregat) . La resta de parròquies, no adscrites a cap deganat, s’integraven en l’anomenat oficialat, que comprenia aproximadament l’actual comarca del Barcelonès, la major part del Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Maresme. Els caps dels deganats no corresponien a parròquies concretes, els degans eren de nomenament episcopal.
Aquesta demarcació quatripartida agilitaria la gestió d’alguns tràmits sense haver d’anar a la cúria de Barcelona, i va funcionar fins ben entrat el segle XX. Els deganats participaven per delegació episcopal d’una jurisdicció restringida de l’ordinari (bisbe, vicari general, vicari capitular…) de la diòcesi; per exemple, tenien el dret de visita pastoral i d’inspecció de parròquies, convents i altres entitats eclesiàstiques… Així, en els deganats es va anar formant una incipient cúria episcopal amb arxiu propi, on es registraven decrets, peticions de dispenses, proclames matrimonials i altres gràcies eclesiàstiques.
