- 93 270 10 17
- [email protected]
- Bisbe 5, 08002, Barcelona
Els primers documents de l’Arxiu es remunten a un privilegi que Lluís II de França concedeix al bisbe Frodoí sobre les primeres propietats episcopals i drets importants. Així sorgeix una de les sèries arxivístiques fonamentals de l’Arxiu: la Mensa Episcopal.
Vers aquest any, l’Arxiu Diocesà de Barcelona esdevé una institució diferenciada de l’Arxiu Capitular. Dos privilegis papals de Pasqual II dirigits a la canònica i al bisbe de Barcelona -dels quals es conserven còpies, no els originals- fan una clara distinció entre les propietats i els drets del bisbe -sota la denominació de Mensa Episcopal- i els dels canonges (Mensa Capitular).
Durant el pontificat del bisbe Bernat Pelegrí, tenim constància que l’scriba o arxiver va ser Bernat Pereire.
Durant el pontificat de Ponç de Gualba, l’scriba o arxiver va ser Ramon Dachs. S’impulsa la creació de la majoria de registres. Així neix l’arxiu de la cúria i comencen els primers registres de les sèries, algunes de les quals continuen creixent fins el dia d’avui: Registra communium (1302), Registra collationum (1302), Visites pastorals (1303), Processos (1324) i Ordenacions (1326).
S’inicia la sèrie Testaments i Causes pies.
S’inicien las sèries Verbalium i Taxae beneficiorum.
S’inicia la sèrie Litterarum.
S’inicien les sèries Registra Gratiarum i Bullarum.
S’inicien les sèries Expedients matrimonials i Acta sinodalia.
S’inicia la sèrie Registra dotaliarum.
S’inicia la sèrie Expedients i Informacions.
El Dr. Antoni Campillo Mateu és nomenat arxiver diocesà. Durant cinquanta-set anys de treball ininterromput realitza els cinc volums de l’Speculum titulorum eclesiasticorum, que és una síntesi de la major part dels documents de l’arxiu referents a les parròquies de la diòcesi. També se li atribueix l’enquadernació de la totalitat dels registres, així com l’elaboració dels índexs de les sèries més notables.
És nomenat arxiver Jaume Caresmar Alemany, que es va proposar fer la transcripció de tots els documents de la Mensa episcopal, però no va poder acabar.
Durant la invasió francesa i les guerres civils que van tenir lloc al segle XIX, la custòdia i recepció sistemàtica de fons documentals pateixen greus problemes, que també es poden percebre amb la desamortització de Mendizábal.
D’altra banda, com a conseqüència de la dissolució de diverses institucions eclesiàstiques, ingressaren a l’arxiu fons importants, com per exemple el de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona.
El seglar Dr. José de Peray March és nomenat arxiver diocesà.
L’arxiu, que fins aquell moment era a la planta baixa, s’instal·la a la segona planta del Palau Episcopal, on encara és avui.
Josep Sanabre Sanromà és nomenat arxiver diocesà. Ocupà el càrrec quaranta-sis anys, durant els quals endreçà les sèries arxivístiques i registrà en fitxes més d’un milió de documents.
Es va cremar molta documentació de la secretaria de cambra, però la Generalitat de Catalunya salvà l’arxiu històric gràcies a la intervenció d’Agustí Duran i Sanpere, que en aquell moment era director de l’Arxiu Històric de la Ciutat, i el seu col·laborador Josep Buch. Durant el mes d’abril de 1938, les sèries més importants foren traslladades a Viladrau, mentre que d’altres van romandre a la planta baixa del Palau Episcopal. Posteriorment, la documentació va ser traslladada de Viladrau al monestir de Pedralbes, i el maig de 1939 tota la documentació va tornar al Palau Episcopal i l’arxiu històric s’instal·la de nou al segon pis.
L’arxiver Josep Sanabre culmina l’organització de l’Arxiu amb la publicació de la guia El Archivo Diocesano de Barcelona.
El Dr. J. M. Martí i Bonet és nomenat director de l’Arxiu Diocesà. A part de les tasques de millora de les instal·lacions, són molt importants les seves iniciatives per microfilmar una bona part dels arxius de la diòcesi, així com els inventaris i catàlegs realitzats.
S’inicien les obres de millora de les instal·lacions de l’Arxiu Diocesà per modernitzar la seva gestió i fer-lo més accessible als investigadors. S’allargaran gairebé deu anys.
Mn. Martí Bonet ingressa en la junta directiva de la Asociación Española de Archiveros Eclesiásticos, primer com a secretari i a partir de 1985 com a president. En aquest temps es presenten els dos volums de la Guía de los archivos y bibliotecas de la Iglesia en España, realitzats en gran part per l’Arxiu Diocesà de Barcelona.
A partir d’aquest any es comencen a publicar monografies de parròquies i el Catàleg Monumental de l’Arquebisbat de Barcelona, així com diversos instruments de consulta per facilitar als investigadors l’accés a la informació que conté la documentació de l’Arxiu.
Acaben les obres de l’arxiu coincidint amb la visita del papa Joan Pau II a Barcelona. D’aquesta manera, es fa un gran pas en la difusió del coneixement de la història de l’Església de Barcelona. Des d’aquest any fins avui, l’Arxiu Diocesà sempre ha estat obert al públic, tots els dies laborables excepte el mes d’agost.
S’edita en suport digital el CD-Rom de la Guía de los Archivos de la Iglesia en España, que reuneix les dades de 23.000 arxius parroquials i altres 170 arxius eclesiàstics.
L’arxiu col·labora habitualment en l’elaboració de les exposicions i els catàlegs del Museu Diocesà de Barcelona (Casa de l’Almoina), entre els quals destacarem el catàleg d’Scripturaria (2001), que és un recorregut per la història de l’escriptura i els seus suports.
S’inicia la publicació del Novum Speculum Titulorum Ecclesiae Barchinonensis, una col·lecció que pretén ser un instrument per a l’investigador amb tot tipus de notes històriques de les parròquies que formaren part de la diòcesi de Barcelona fins el 2004 (parròquies de les actuals diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa), i els resums dels documents més importants de les principals sèries documentals.
