Des d’antic, als joves que aspiraven al sacerdoci, si no tenien cap benefici, se’ls exigia dipositar un petit capital, a les rendes o patrimoni del qual tenia dret el nou prevere; les actes d’aquestes fundacions, en temps anteriors al segle XVII, es registraven als Registra dotaliarum, però a partir de 1622 es va iniciar aquesta sèrie.
Aquests expedients, tot i que al principi eren molt simples, amb el decurs del temps van anar prenent una forma més complexa i seguien l’estructura següent: instància al bisbe demanant-li que donés per aprovada la institució del patrimoni; decret del prelat ordenant al rector la recepció de la informació sobre la proposta; declaració dels testimonis sobre la propietat dels béns oferts per al patrimoni; decret del vicari general donant per bones les informacions i declarant constituït el patrimoni, i còpia notarial de l’acta inscrita al registre, en què el fundador del patrimoni es compromet a satisfer a l’interessat la càrrega que s’hagi imposat.
BIBLIOGRAFIA
Josep SANABRE SANROMÀ, Guia de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Barcelona: Fidel Rodríguez, impressor 1934
Josep SANABRE SANROMÀ, El Archivo Diocesano de Barcelona, Barcelona: Fidel Rodríguez, impressor 1947