Mossèn Sanabre va reunir aquest conjunt de documents referents als beneficis, difícils d’encabir a cap de les sèries anteriors, en una sèrie anomenada Espolis i vacants. “Espolis” era la paraula amb la qual es designaven els béns que els beneficiats de les esglésies deixaven quan morien; i vacants, el producte de les rendes dels beneficis des de la mort del beneficiat fins a la possessió del successor. Durant el decurs dels segles es van reservar primer a les respectives esglésies, després al Papa i, finalment, després de diversos pactes, en virtut del Concordat de 1753 entre Espanya i la Santa Seu, van ser cedits al rei, amb l’obligació de destinar-los als usos assenyalats als cànons. Amb aquest motiu va ser creada una col·lectoria general a Madrid que tenia delegats o subcol·lectors a cada diòcesi, encarregats de la col·lecta i distribució del producte dels espolis i vacants. Aquesta legislació va continuar vigent fins al Concordat de 1851, tot i que amb les grans convulsions politicoreligioses del segle XIX va quedar interrompuda llargues temporades. La correspondència del col·lector general de Madrid amb el subcol·lector de Barcelona constitueix la major part d’aquesta sèrie.
L’administració d’aquests béns va donar origen a nombroses ordres i disposicions dels organismes centrals, un element interessant per a l’estudi de la intervenció de l’Estat en la vida econòmica de l’Església.
BIBLIOGRAFIA
Josep SANABRE SANROMÀ, Guia de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Barcelona: Fidel Rodríguez, impressor 1934
Josep SANABRE SANROMÀ, El Archivo Diocesano de Barcelona, Barcelona: Fidel Rodríguez, impressor 1947